L'antiga aljama o jueria barcelonina rep el nom de Call, una paraula d'origen llatí que significa carrerò, i que és similar a la qual s'usa en hebreu per designar a la comunitat de creients (kahal). L'antic Call Jueu era un barri delimitat pels actuals carrers de Banys Nous, Sant Sever, Bisbe i Call. A mitjan S. XIII, a causa del creixement secular de la comunitat, que a més va rebre l'aportació de 60 famílies franceses, el recinte va ser ampliat. Per a això es van derrocar part de les muralles. D'aquesta ampliació va néixer el nou Call Menor o Call d’en Sanauja que se situava entorn de l'actual església de Sant Jaume al carrer Ferran i a ell s'accedia a través dels carrers de la Volta del Remei i de l’Arc de Santa Eulàlia. La jueria barcelonina va ser especialment activa en l'època alt medieval, durant els segles XII i XIII, quan molts jueus van prosperar gràcies a l'artesania, el comerç i la col·laboració, tant econòmica com a funcionarial, amb la monarquia catalano-aragonesa; aleshores, la comunitat jueva de Barcelona es trobava sota la protecció de la Corona que, al seu torn, rebia de la comunitat importants aportacions econòmiques. L'esperit lluitador de molts jueus, sumat al seu elevat nivell cultural, va permetre a la comunitat prosperar, cosa que va revertir en el desenvolupament de la ciutat i en beneficis per a la Corona. D'altra banda, durant llargs períodes la convivència amb els cristians no sempre va ser dolenta. Per exemple, en els banys de la ciutat tenien els seus torns jueus i cristians. Fins i tot les dones del Call eren bones coent herbes curatives i atenent parts de cristianes. No obstant això, tot això va acabar en 1391, durant l'atac (o avalot) que va sofrir el Call, en el qual van ser assassinats uns 200 jueus al Castell Nou o pels carrers. Des de llavors, i fins a la definitiva expulsió dels jueus executada pels Reis Catòlics en 1492, la comunitat jueva barcelonina ja mai es va reposar i la convivència entre jueus i cristians va ser en declivi.